PENSANT EN ELS ALTRES

“ Pensant en els altres” és el títol del documental que vaig veure fa poc a la facultat. Aquest documental va ser rodat al llarg d’un any, el 2002,a l’Escola Pública de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, al Japó. Uns anys més tard, la televisió pública catalana, TV3, el va retransmetre.

Aquest documental ens situa a l’aula de 4ºA del professor Toshiro Kamamoshi i,ens mostra la forma d’aprendre dels seus alumnes i la metodología que ell utilitza.

Toshiro Kamamoshi és un professor apassionat pel seu treball, amb un bagatge i una carrera docent molt amplia. L’objectiu principal d’aquest mestre és que els seus alumnes troben la felicitat en la interacció amb els altres. Com ell diu a la pel·lícula: “Aprendre a entendre els altres, fa veure quina és la clau de la felicitat”.

Al llarg del documental, el mestre ens mostra tots aquells problemes que produeixen infelicitat als xiquets a un aula: les burles, el menyspreu, les baralles, els insults,etc. Segons el que veu el mestre, les causes fonamentals d’aquests problemes són la falta de comunicació i la falta d’expressió dels sentiments, pensaments i emocions en relació amb l’escola, la família i els amics. I, també cal dir que açò te molta relació amb la falta d’empatia per part dels xiquets. És per aquests motius que Toshiro Kamamoshi utilitza a les seves classes una metodologia fonamentada en aquests qüestions: l’expressivitat i la comunicació del que pensen i senten per arribar a entendre els altres. Daci el nom del documental : “Pensant en els altres”, i el lema preferit del mestre: “Deixa que la gent visca en el teu cor, quan l’escoltes començaran a viure allí”.

El documental és molt interessant i bàsic per als futurs docents i per als que ja ho són. En ell hi ha una gran carregà emocional que t’impacta i et porta a la millor reflexió que hi pot haver: La felicitat és el més important i hem de trobar-la tots junts.

Amanecer

Direcció: F.W. Murnau
Actors: George O’brien, Janet Gaynor, Margaret Livingston, Bodil Rosing, J. Farrell MacDonald.
Gènere: Drama. Romanç.
País: Estats Units
Any: 1927
Duració: 110 minuts
Premis: 3 Oscars : millor qualitat artística, millor actriu ( Janet Gaynor) i millor fotografia.

Amanecer, relata la història d’un triangle amorós: un llaurador casat i amb un fill, la seva dona, i una xica jove de ciutat. La noia jove enamora el llaurador i el convenç per a que mate la seva dona simulant que ha sigut un accident per vendre la casa que ell té i per anar-se’n junts a viure a la ciutat, d’on ella és. Però, l’home no s’atreveix a assassinar la seva dona, li arriba el penediment i torna al costat de la seva dona com si res haguera ocorregut.

L’autor de la pel·lícula ens vol transmetre una sèrie d’antítesis que hi trobem a la vida: la de l’esposa i l’amant, la del camp o la ciutat i la del bé i el mal. Idees que al llarg del temps no han desaparegut i que en totes les civilitzacions han estat implícites i han sigut la base de moltes reflexions, pensaments, investigacions, etc sobre el ser humà.

Per un altra banda, el film ha estat rodat en blanc i negre i, a més a més és muda, les quals coses impacten molt per a una persona que no estigui acostumada a aquest tipus de pel·lícules. Per això, a l’hora de veure-la s’ha d’estar molt atent a tot allò que ocorre per no perdre cap detall i poder extraure-li el màxim sentit a la mateixa. També, crida l’atenció els escenaris i la vestimenta dels personatges, la qual cosa ens retrau als anys trenta.

Antonia's Line

Direcció: Marleen Gorris
Actors: Willeke van Ammelrocy, Els Dottermans, Dora van der Groen, Veerle van Oveerloop, Esther Vriessendorp, Carolien Spoor, Thyrza Revesteijn, Marina de Graaf, Jan Oteen, Paul Kooij, Catherine ten Bruggencate, Reinout Bussemaker, Jan Decleir, Elsie de Brauw, Mil Seghers.
Gènere: Drama
Duració: 102 minuts
Any: 1995
País: Holanda

La pel·lícula narra la vida d’Antonia, que després de vint anys d’absència regressa al seu poble natal amb la seva filla Danielle per soterrar sa mare. Per mig del desenvolupament de la trama anem veient com les seves vides es creuen amb els altres personatges, que li donen al film un realisme màgic: dones que magolen a la lluna i verges que somriuen.

Aquest film retrata la realitat de la societat en una època determinada, prenent com a exemple a un grup de persones que comparteixen la sang, l’amor, l’afecte, l’odi... Ens trobem davant la història d’ unes dones que ixen endavant a soles en una societat completament masclista, la qual cosa trenca amb tots els cànons preestablerts fonamentats en el lideratge del “macho dominante” i ens demostra la fortalesa de les dones front les adversitats.

El personatge d’Antonia és molt cridaner. És una dona que deixa veure la seva fortalesa amb la seva presència independent i amb la seva mirada altiva. La seva forma de veure la vida i el seu caràcter obert canvia la vida del poble en el que viu, que renaix amb la seva arribada en plena postguerra i, que a poc a poc va esvaneixin-se a mesura que els altres personatges de la seva família s’involucren en la seva vida.

Al veure a Antonia, una dona de noranta anys acostada sobre el seu llit eixint d’un somni, mirant per la finestra i decidint que ja és hora de morir perquè ha cumplit la seva missió, et planteges una pregunta per reflexionar una bona estona: és la mort el principi o el fi de la història d’una persona?

Antonia’s line és una vertadera oda al feminisme, a la vida i a la mort.

SIN PERDÓN

Direcció: Clint Eastwood
Actors: Clint Eastwood, Gene Hackman, Morgan Freeman, Richard Harris, James Woolvet, Saul Rubinek.
País: Estats Units
Gènere: Western
Duració: 132 minuts

Sense Perdó, significa literalment en català “ La cosa que no ha sigut perdonada” i és també coneguda com “ Els imperdonables” a Argentina i Veneçuela; a Espanya es coneguda com “ Sense Perdó”. Aquesta pel·lícula és un western dirigit per Clint Eastwood l’any 1992, i ha estat guanyadora de quatre premis Oscar, entre ells els de millor pel·lícula i millor director.

La pel·lícula relata la història de William Munny, interpretat per Clint Eastwood; un pistoler vell, enviudat i acabat, que té moltes dificultats per mantindre la família que li queda després de la mort de la seva dona, dos fills.

William Munny (Clint Eastwood), retirat de la seva antiga vida de caçador de recompenses, accepta la oportunitat de tornar a la mateixa per última volta amb la intenció de traure endavant els seus dos fills. En aquest treball estarà acompanyat per un vell amic i soci (Morgan Freeman com a “Ned Logan”), i un jove inexpert ( James Woolvelt com a “Scholfield Kid”).El treball consisteix en matar a dos homes que li marcaren la cara a una jove prostituta del poble de Big Wiskey. Però,ells no compten amb el sheriff que hi ha al poble ,anomenat Little Bill Dadggett ( Gene Hackman), que abusa de la seva autoritat i té la missió d’acabar amb la violència dels forasters amb armes. Bill, a més a més, controla al grup de prostitutes i manté baix el seu control tot el poble.

Com totes les genials obres, el seu missatge és quasi inesgotable i ens ofereix un gran fluix d’idees i missatges cada cop que la veus.

En la pel·lícula ocorren i es diuen moltes coses, i resulta difícil limitar-se a uns quants detalls i no comentar les permanents sugerències que fa el director durant tota l’acció. En “ Sense Perdó” està tot el cine del Oest adaptat i evolucionat per a l’espectador dels anys 90. No falta res, però s’ha prescindit de tot allò fals que apareixia al cine de vaquers, de bons i roïns: la llei i el orde es defensen baix l’autoritat indiscutible d’un sheriff autoritari i controlador, al mateix temps és un ex pistoler, que no dubta a disparar a qui siga per mantindre l’ordre i el control del poble que li paga.


Per fer un petit resum d’aquells coses de les que parla el film, podríem dir que ho fa de: de la fealtat de la violència i la mort, que no hi ha res poètic ni heroic en ella; de la impossibilitat d’escapar del passat , de la brutal injustícia,etc. També, ens mostra el que fa la necessitat dels diners , el penediment i el que fan les ganes de formar part d’un grup social.
En el film, les prostitutes no són les típiques joves grosses i tontes dels saloons de les pel·lícules de western. Són intel·ligents i atractives, saben el que fan allí i quin és el seu estatus: són mercancía ,però no consentixen allò que va més enllà del que la seva dignitat permet. Elles són les que han posat la recompensa per aquells dos homes que varen ferir una d’elles. Demanen un càstig exemplar, la mort de l’agressor i del seu acompanyant. Quan no la tenen, la busquen per altres mitjans. Són objectes de compravenda (propietats de l’amo del bar), però elles no permeten que se les compare amb els animals,. Elles l’únic que volen és venjança.

Un altre personatge per destacar és “ English Bob” (Richard Harris), un pistoler de origen anglès que opina amb menyspreu sobre l’ordre republicà dels Estats Units. Fa una comparança amb la monarquia britànica. Arriba al poble acompanyat d’un biògraf i muntat a un tren, la qual cosa és prou cridanera, ja que als westerns els foragits sempre arriben muntats a cavall. A més a més, el fet de que porte un biògraf, també és una innovació. Se’ns vol donar a entendre que les històries dels foragits es converteixen en obres narratives. Tota la grandesa de “English Bob”, contada per ell al seu biògraf, , es desfa front al nou ordre imposat per Big Wiskey.

Al film, queda clar que han passat els anys èpics dels pobles fronterers on la violència i el menyspreu per la vida humana era la norma, i la llei i l’ordre eren les grans ausents.

Tots els altres personatges de “ Sense Perdó” tampoc s’excedeixen en els seus papers. L’amo del saloon, els ajudants del sheriff, la gent del bar ; cadascú es queda al seu lloc, en unes accions i imatges que res sobra i res falta.

Per altra banda, cal remarcar que el muntatge va mostrant magistralment la història de William Munny: la seva misèria com a granjer, la seva devoció cap a sa dona morta, la temptació pels diners fàcils i necessaris, les males passades que juguen els anys.... El film, que no decau en cap moment, segueix un crescendo ininterromput de la història.

Pel que fa als escenaris, cal dir que la seva reconstrucció és perfecta. Imatge a imatge hi podem veure com es recrea, perfectament aconseguit , l’ambient històric del passat americà.

Com a conclusió, dir que m’ha agradat més del que m’esperava. A mi els westerns mai m’han agradat, però aquest ha sigut diferent. Des del principi de la pel·lícula m’he quedat enganxada: les imatges, els sorolls, la història, la caracterització dels personatges,etc. Crec que aquest film, encara que passen molts anys i al cap d’ells la tornem a veure, mantindria el seu atractiu i, ens faria veure i reflexionar noves coses i idees

VIDA FAMILIAR

El breu relat de Quim Monzó conta el costum de la família d’un nen. Aquest costum es basa en que a l’edat dels nou anys a tots els nens de la família se’ls talla un dit. La petita historieta ens ajuda a fer una breu reflexió sobre les relacions familiars.

Tots hem anat a molts dinars, sopars o reunions familiars on tota la família al complet té un o més costums per a reunir-se, per parlar, o simplement per integrar-se com a tal. A qui no li han regalat el mateix que a un cosí o germà per a l’aniversari o la comunió? qui no ha anat a un dinar o sopar i ha portat de sa casa alguna cosa que per costum sempre porta? quants no han seguit el mateix treball familiar ? Aquestes i moltes altres situacions, que ara al Nadal són molt més freqüents, ocorren en totes les famílies.

A través d’aquests costums, romanen en el temps les tradicions familiars, algunes un poc destartalades i sense sentit; i d’altres amb alguna acceptable explicació. Per exemple, a ma casa romà un costum amb una explicació prou raonable, la tradició familiar de donar diners en els aniversaris fins els divuit anys. Més endavant ja no se’ns donen perquè se suposa que com has fet la majoria d’edat, ja eres “major” per aconseguir els diners. Potser, molta gent no li trobe sentit, però per a mi si que hi té, és una tradició de la meua família.

Hi ha molts tipus de costums, i cada família elegeix un segons el que la tradició dicte o per la elecció consentida de tots. El més important d’aquests costums és que han de ser compartits per tots els components. Ha de ser així per tal d’aconseguir enfortir els lligams familiars i per donar-li una caracterització particular i pròpia a la mateixa família. És a dir, són un mitjan per a diferenciar-se de les altres i per a millorar la unió- comunicació familiar, ja que sense ells quedaria desprotegida d’avant els altres i, a poc a poc, la societat es faria més individualista.