El breu relat de Quim Monzó conta el costum de la família d’un nen. Aquest costum es basa en que a l’edat dels nou anys a tots els nens de la família se’ls talla un dit. La petita historieta ens ajuda a fer una breu reflexió sobre les relacions familiars.
Tots hem anat a molts dinars, sopars o reunions familiars on tota la família al complet té un o més costums per a reunir-se, per parlar, o simplement per integrar-se com a tal. A qui no li han regalat el mateix que a un cosí o germà per a l’aniversari o la comunió? qui no ha anat a un dinar o sopar i ha portat de sa casa alguna cosa que per costum sempre porta? quants no han seguit el mateix treball familiar ? Aquestes i moltes altres situacions, que ara al Nadal són molt més freqüents, ocorren en totes les famílies.
A través d’aquests costums, romanen en el temps les tradicions familiars, algunes un poc destartalades i sense sentit; i d’altres amb alguna acceptable explicació. Per exemple, a ma casa romà un costum amb una explicació prou raonable, la tradició familiar de donar diners en els aniversaris fins els divuit anys. Més endavant ja no se’ns donen perquè se suposa que com has fet la majoria d’edat, ja eres “major” per aconseguir els diners. Potser, molta gent no li trobe sentit, però per a mi si que hi té, és una tradició de la meua família.
Hi ha molts tipus de costums, i cada família elegeix un segons el que la tradició dicte o per la elecció consentida de tots. El més important d’aquests costums és que han de ser compartits per tots els components. Ha de ser així per tal d’aconseguir enfortir els lligams familiars i per donar-li una caracterització particular i pròpia a la mateixa família. És a dir, són un mitjan per a diferenciar-se de les altres i per a millorar la unió- comunicació familiar, ja que sense ells quedaria desprotegida d’avant els altres i, a poc a poc, la societat es faria més individualista.
Tots hem anat a molts dinars, sopars o reunions familiars on tota la família al complet té un o més costums per a reunir-se, per parlar, o simplement per integrar-se com a tal. A qui no li han regalat el mateix que a un cosí o germà per a l’aniversari o la comunió? qui no ha anat a un dinar o sopar i ha portat de sa casa alguna cosa que per costum sempre porta? quants no han seguit el mateix treball familiar ? Aquestes i moltes altres situacions, que ara al Nadal són molt més freqüents, ocorren en totes les famílies.
A través d’aquests costums, romanen en el temps les tradicions familiars, algunes un poc destartalades i sense sentit; i d’altres amb alguna acceptable explicació. Per exemple, a ma casa romà un costum amb una explicació prou raonable, la tradició familiar de donar diners en els aniversaris fins els divuit anys. Més endavant ja no se’ns donen perquè se suposa que com has fet la majoria d’edat, ja eres “major” per aconseguir els diners. Potser, molta gent no li trobe sentit, però per a mi si que hi té, és una tradició de la meua família.
Hi ha molts tipus de costums, i cada família elegeix un segons el que la tradició dicte o per la elecció consentida de tots. El més important d’aquests costums és que han de ser compartits per tots els components. Ha de ser així per tal d’aconseguir enfortir els lligams familiars i per donar-li una caracterització particular i pròpia a la mateixa família. És a dir, són un mitjan per a diferenciar-se de les altres i per a millorar la unió- comunicació familiar, ja que sense ells quedaria desprotegida d’avant els altres i, a poc a poc, la societat es faria més individualista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario