“ Pensant en els altres” és el títol del documental que vaig veure fa poc a la facultat. Aquest documental va ser rodat al llarg d’un any, el 2002,a l’Escola Pública de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, al Japó. Uns anys més tard, la televisió pública catalana, TV3, el va retransmetre.
Aquest documental ens situa a l’aula de 4ºA del professor Toshiro Kamamoshi i,ens mostra la forma d’aprendre dels seus alumnes i la metodología que ell utilitza.
Toshiro Kamamoshi és un professor apassionat pel seu treball, amb un bagatge i una carrera docent molt amplia. L’objectiu principal d’aquest mestre és que els seus alumnes troben la felicitat en la interacció amb els altres. Com ell diu a la pel·lícula: “Aprendre a entendre els altres, fa veure quina és la clau de la felicitat”.
Al llarg del documental, el mestre ens mostra tots aquells problemes que produeixen infelicitat als xiquets a un aula: les burles, el menyspreu, les baralles, els insults,etc. Segons el que veu el mestre, les causes fonamentals d’aquests problemes són la falta de comunicació i la falta d’expressió dels sentiments, pensaments i emocions en relació amb l’escola, la família i els amics. I, també cal dir que açò te molta relació amb la falta d’empatia per part dels xiquets. És per aquests motius que Toshiro Kamamoshi utilitza a les seves classes una metodologia fonamentada en aquests qüestions: l’expressivitat i la comunicació del que pensen i senten per arribar a entendre els altres. Daci el nom del documental : “Pensant en els altres”, i el lema preferit del mestre: “Deixa que la gent visca en el teu cor, quan l’escoltes començaran a viure allí”.
El documental és molt interessant i bàsic per als futurs docents i per als que ja ho són. En ell hi ha una gran carregà emocional que t’impacta i et porta a la millor reflexió que hi pot haver: La felicitat és el més important i hem de trobar-la tots junts.
domingo, 25 de enero de 2009
viernes, 2 de enero de 2009
Amanecer
Direcció: F.W. MurnauActors: George O’brien, Janet Gaynor, Margaret Livingston, Bodil Rosing, J. Farrell MacDonald.
Gènere: Drama. Romanç.
País: Estats Units
Any: 1927
Duració: 110 minuts
Premis: 3 Oscars : millor qualitat artística, millor actriu ( Janet Gaynor) i millor fotografia.
Amanecer, relata la història d’un triangle amorós: un llaurador casat i amb un fill, la seva dona, i una xica jove de ciutat. La noia jove enamora el llaurador i el convenç per a que mate la seva dona simulant que ha sigut un accident per vendre la casa que ell té i per anar-se’n junts a viure a la ciutat, d’on ella és. Però, l’home no s’atreveix a assassinar la seva dona, li arriba el penediment i torna al costat de la seva dona com si res haguera ocorregut.
L’autor de la pel·lícula ens vol transmetre una sèrie d’antítesis que hi trobem a la vida: la de l’esposa i l’amant, la del camp o la ciutat i la del bé i el mal. Idees que al llarg del temps no han desaparegut i que en totes les civilitzacions han estat implícites i han sigut la base de moltes reflexions, pensaments, investigacions, etc sobre el ser humà.
Per un altra banda, el film ha estat rodat en blanc i negre i, a més a més és muda, les quals coses impacten molt per a una persona que no estigui acostumada a aquest tipus de pel·lícules. Per això, a l’hora de veure-la s’ha d’estar molt atent a tot allò que ocorre per no perdre cap detall i poder extraure-li el màxim sentit a la mateixa. També, crida l’atenció els escenaris i la vestimenta dels personatges, la qual cosa ens retrau als anys trenta.
L’autor de la pel·lícula ens vol transmetre una sèrie d’antítesis que hi trobem a la vida: la de l’esposa i l’amant, la del camp o la ciutat i la del bé i el mal. Idees que al llarg del temps no han desaparegut i que en totes les civilitzacions han estat implícites i han sigut la base de moltes reflexions, pensaments, investigacions, etc sobre el ser humà.
Per un altra banda, el film ha estat rodat en blanc i negre i, a més a més és muda, les quals coses impacten molt per a una persona que no estigui acostumada a aquest tipus de pel·lícules. Per això, a l’hora de veure-la s’ha d’estar molt atent a tot allò que ocorre per no perdre cap detall i poder extraure-li el màxim sentit a la mateixa. També, crida l’atenció els escenaris i la vestimenta dels personatges, la qual cosa ens retrau als anys trenta.
Antonia's Line
Direcció: Marleen Gorris
Actors: Willeke van Ammelrocy, Els Dottermans, Dora van der Groen, Veerle van Oveerloop, Esther Vriessendorp, Carolien Spoor, Thyrza Revesteijn, Marina de Graaf, Jan Oteen, Paul Kooij, Catherine ten Bruggencate, Reinout Bussemaker, Jan Decleir, Elsie de Brauw, Mil Seghers.
Gènere: Drama
Duració: 102 minuts
Any: 1995
País: Holanda
Actors: Willeke van Ammelrocy, Els Dottermans, Dora van der Groen, Veerle van Oveerloop, Esther Vriessendorp, Carolien Spoor, Thyrza Revesteijn, Marina de Graaf, Jan Oteen, Paul Kooij, Catherine ten Bruggencate, Reinout Bussemaker, Jan Decleir, Elsie de Brauw, Mil Seghers.
Gènere: Drama
Duració: 102 minuts
Any: 1995
País: Holanda
La pel·lícula narra la vida d’Antonia, que després de vint anys d’absència regressa al seu poble natal amb la seva filla Danielle per soterrar sa mare. Per mig del desenvolupament de la trama anem veient com les seves vides es creuen amb els altres personatges, que li donen al film un realisme màgic: dones que magolen a la lluna i verges que somriuen.
Aquest film retrata la realitat de la societat en una època determinada, prenent com a exemple a un grup de persones que comparteixen la sang, l’amor, l’afecte, l’odi... Ens trobem davant la història d’ unes dones que ixen endavant a soles en una societat completament masclista, la qual cosa trenca amb tots els cànons preestablerts fonamentats en el lideratge del “macho dominante” i ens demostra la fortalesa de les dones front les adversitats.
El personatge d’Antonia és molt cridaner. És una dona que deixa veure la seva fortalesa amb la seva presència independent i amb la seva mirada altiva. La seva forma de veure la vida i el seu caràcter obert canvia la vida del poble en el que viu, que renaix amb la seva arribada en plena postguerra i, que a poc a poc va esvaneixin-se a mesura que els altres personatges de la seva família s’involucren en la seva vida.
Al veure a Antonia, una dona de noranta anys acostada sobre el seu llit eixint d’un somni, mirant per la finestra i decidint que ja és hora de morir perquè ha cumplit la seva missió, et planteges una pregunta per reflexionar una bona estona: és la mort el principi o el fi de la història d’una persona?
Antonia’s line és una vertadera oda al feminisme, a la vida i a la mort.
Aquest film retrata la realitat de la societat en una època determinada, prenent com a exemple a un grup de persones que comparteixen la sang, l’amor, l’afecte, l’odi... Ens trobem davant la història d’ unes dones que ixen endavant a soles en una societat completament masclista, la qual cosa trenca amb tots els cànons preestablerts fonamentats en el lideratge del “macho dominante” i ens demostra la fortalesa de les dones front les adversitats.
El personatge d’Antonia és molt cridaner. És una dona que deixa veure la seva fortalesa amb la seva presència independent i amb la seva mirada altiva. La seva forma de veure la vida i el seu caràcter obert canvia la vida del poble en el que viu, que renaix amb la seva arribada en plena postguerra i, que a poc a poc va esvaneixin-se a mesura que els altres personatges de la seva família s’involucren en la seva vida.
Al veure a Antonia, una dona de noranta anys acostada sobre el seu llit eixint d’un somni, mirant per la finestra i decidint que ja és hora de morir perquè ha cumplit la seva missió, et planteges una pregunta per reflexionar una bona estona: és la mort el principi o el fi de la història d’una persona?
Antonia’s line és una vertadera oda al feminisme, a la vida i a la mort.
SIN PERDÓN
Direcció: Clint Eastwood
Actors: Clint Eastwood, Gene Hackman, Morgan Freeman, Richard Harris, James Woolvet, Saul Rubinek.
País: Estats Units
Gènere: Western
Duració: 132 minuts
Actors: Clint Eastwood, Gene Hackman, Morgan Freeman, Richard Harris, James Woolvet, Saul Rubinek.
País: Estats Units
Gènere: Western
Duració: 132 minuts
Sense Perdó, significa literalment en català “ La cosa que no ha sigut perdonada” i és també coneguda com “ Els imperdonables” a Argentina i Veneçuela; a Espanya es coneguda com “ Sense Perdó”. Aquesta pel·lícula és un western dirigit per Clint Eastwood l’any 1992, i ha estat guanyadora de quatre premis Oscar, entre ells els de millor pel·lícula i millor director.
La pel·lícula relata la història de William Munny, interpretat per Clint Eastwood; un pistoler vell, enviudat i acabat, que té moltes dificultats per mantindre la família que li queda després de la mort de la seva dona, dos fills.
William Munny (Clint Eastwood), retirat de la seva antiga vida de caçador de recompenses, accepta la oportunitat de tornar a la mateixa per última volta amb la intenció de traure endavant els seus dos fills. En aquest treball estarà acompanyat per un vell amic i soci (Morgan Freeman com a “Ned Logan”), i un jove inexpert ( James Woolvelt com a “Scholfield Kid”).El treball consisteix en matar a dos homes que li marcaren la cara a una jove prostituta del poble de Big Wiskey. Però,ells no compten amb el sheriff que hi ha al poble ,anomenat Little Bill Dadggett ( Gene Hackman), que abusa de la seva autoritat i té la missió d’acabar amb la violència dels forasters amb armes. Bill, a més a més, controla al grup de prostitutes i manté baix el seu control tot el poble.
Com totes les genials obres, el seu missatge és quasi inesgotable i ens ofereix un gran fluix d’idees i missatges cada cop que la veus.
En la pel·lícula ocorren i es diuen moltes coses, i resulta difícil limitar-se a uns quants detalls i no comentar les permanents sugerències que fa el director durant tota l’acció. En “ Sense Perdó” està tot el cine del Oest adaptat i evolucionat per a l’espectador dels anys 90. No falta res, però s’ha prescindit de tot allò fals que apareixia al cine de vaquers, de bons i roïns: la llei i el orde es defensen baix l’autoritat indiscutible d’un sheriff autoritari i controlador, al mateix temps és un ex pistoler, que no dubta a disparar a qui siga per mantindre l’ordre i el control del poble que li paga.
Per fer un petit resum d’aquells coses de les que parla el film, podríem dir que ho fa de: de la fealtat de la violència i la mort, que no hi ha res poètic ni heroic en ella; de la impossibilitat d’escapar del passat , de la brutal injustícia,etc. També, ens mostra el que fa la necessitat dels diners , el penediment i el que fan les ganes de formar part d’un grup social.
En el film, les prostitutes no són les típiques joves grosses i tontes dels saloons de les pel·lícules de western. Són intel·ligents i atractives, saben el que fan allí i quin és el seu estatus: són mercancía ,però no consentixen allò que va més enllà del que la seva dignitat permet. Elles són les que han posat la recompensa per aquells dos homes que varen ferir una d’elles. Demanen un càstig exemplar, la mort de l’agressor i del seu acompanyant. Quan no la tenen, la busquen per altres mitjans. Són objectes de compravenda (propietats de l’amo del bar), però elles no permeten que se les compare amb els animals,. Elles l’únic que volen és venjança.
Un altre personatge per destacar és “ English Bob” (Richard Harris), un pistoler de origen anglès que opina amb menyspreu sobre l’ordre republicà dels Estats Units. Fa una comparança amb la monarquia britànica. Arriba al poble acompanyat d’un biògraf i muntat a un tren, la qual cosa és prou cridanera, ja que als westerns els foragits sempre arriben muntats a cavall. A més a més, el fet de que porte un biògraf, també és una innovació. Se’ns vol donar a entendre que les històries dels foragits es converteixen en obres narratives. Tota la grandesa de “English Bob”, contada per ell al seu biògraf, , es desfa front al nou ordre imposat per Big Wiskey.
Al film, queda clar que han passat els anys èpics dels pobles fronterers on la violència i el menyspreu per la vida humana era la norma, i la llei i l’ordre eren les grans ausents.
Tots els altres personatges de “ Sense Perdó” tampoc s’excedeixen en els seus papers. L’amo del saloon, els ajudants del sheriff, la gent del bar ; cadascú es queda al seu lloc, en unes accions i imatges que res sobra i res falta.
Per altra banda, cal remarcar que el muntatge va mostrant magistralment la història de William Munny: la seva misèria com a granjer, la seva devoció cap a sa dona morta, la temptació pels diners fàcils i necessaris, les males passades que juguen els anys.... El film, que no decau en cap moment, segueix un crescendo ininterromput de la història.
Pel que fa als escenaris, cal dir que la seva reconstrucció és perfecta. Imatge a imatge hi podem veure com es recrea, perfectament aconseguit , l’ambient històric del passat americà.
Com a conclusió, dir que m’ha agradat més del que m’esperava. A mi els westerns mai m’han agradat, però aquest ha sigut diferent. Des del principi de la pel·lícula m’he quedat enganxada: les imatges, els sorolls, la història, la caracterització dels personatges,etc. Crec que aquest film, encara que passen molts anys i al cap d’ells la tornem a veure, mantindria el seu atractiu i, ens faria veure i reflexionar noves coses i idees
VIDA FAMILIAR
El breu relat de Quim Monzó conta el costum de la família d’un nen. Aquest costum es basa en que a l’edat dels nou anys a tots els nens de la família se’ls talla un dit. La petita historieta ens ajuda a fer una breu reflexió sobre les relacions familiars.
Tots hem anat a molts dinars, sopars o reunions familiars on tota la família al complet té un o més costums per a reunir-se, per parlar, o simplement per integrar-se com a tal. A qui no li han regalat el mateix que a un cosí o germà per a l’aniversari o la comunió? qui no ha anat a un dinar o sopar i ha portat de sa casa alguna cosa que per costum sempre porta? quants no han seguit el mateix treball familiar ? Aquestes i moltes altres situacions, que ara al Nadal són molt més freqüents, ocorren en totes les famílies.
A través d’aquests costums, romanen en el temps les tradicions familiars, algunes un poc destartalades i sense sentit; i d’altres amb alguna acceptable explicació. Per exemple, a ma casa romà un costum amb una explicació prou raonable, la tradició familiar de donar diners en els aniversaris fins els divuit anys. Més endavant ja no se’ns donen perquè se suposa que com has fet la majoria d’edat, ja eres “major” per aconseguir els diners. Potser, molta gent no li trobe sentit, però per a mi si que hi té, és una tradició de la meua família.
Hi ha molts tipus de costums, i cada família elegeix un segons el que la tradició dicte o per la elecció consentida de tots. El més important d’aquests costums és que han de ser compartits per tots els components. Ha de ser així per tal d’aconseguir enfortir els lligams familiars i per donar-li una caracterització particular i pròpia a la mateixa família. És a dir, són un mitjan per a diferenciar-se de les altres i per a millorar la unió- comunicació familiar, ja que sense ells quedaria desprotegida d’avant els altres i, a poc a poc, la societat es faria més individualista.
Tots hem anat a molts dinars, sopars o reunions familiars on tota la família al complet té un o més costums per a reunir-se, per parlar, o simplement per integrar-se com a tal. A qui no li han regalat el mateix que a un cosí o germà per a l’aniversari o la comunió? qui no ha anat a un dinar o sopar i ha portat de sa casa alguna cosa que per costum sempre porta? quants no han seguit el mateix treball familiar ? Aquestes i moltes altres situacions, que ara al Nadal són molt més freqüents, ocorren en totes les famílies.
A través d’aquests costums, romanen en el temps les tradicions familiars, algunes un poc destartalades i sense sentit; i d’altres amb alguna acceptable explicació. Per exemple, a ma casa romà un costum amb una explicació prou raonable, la tradició familiar de donar diners en els aniversaris fins els divuit anys. Més endavant ja no se’ns donen perquè se suposa que com has fet la majoria d’edat, ja eres “major” per aconseguir els diners. Potser, molta gent no li trobe sentit, però per a mi si que hi té, és una tradició de la meua família.
Hi ha molts tipus de costums, i cada família elegeix un segons el que la tradició dicte o per la elecció consentida de tots. El més important d’aquests costums és que han de ser compartits per tots els components. Ha de ser així per tal d’aconseguir enfortir els lligams familiars i per donar-li una caracterització particular i pròpia a la mateixa família. És a dir, són un mitjan per a diferenciar-se de les altres i per a millorar la unió- comunicació familiar, ja que sense ells quedaria desprotegida d’avant els altres i, a poc a poc, la societat es faria més individualista.
sábado, 6 de diciembre de 2008
EL LLIBRE DE LES BRANDÀLIES
Àngels Gregori
Àngels Gregori va nàixer a Oliva ( La Safor) el 14 de Gener de l’any 1985 i va estudiar Teoria de la Literatura a Barcelona, on també resideix.
Aquesta poeta es va donar a conèixer en el món de la literatura amb Bambolines, llibre que va merèixer el Premi Amadeu Oller, per a joves poetes inèdits l’any 2003. Ha estat inclosa en diverses antologies poètiques, com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) o Joves Poetes Catalans (València, 2004).
Actualment participa en festivals de poesia de diferents territoris, organitza cicles poètics i el Festival de Poesia d’Oliva.
Encara que és una poetessa molt jove, ja ha rebut uns quants premis d’entre els que vull destacar:
- Premi Amadeu Oller, per a joves poetes inèdits l’any 2003 amb l’obra Bambolines.
- El XLV Premi de Poesia Ausiàs March ( 2007) amb l’obra El Llibre de les Brandàlies.
Els seus referents en l'univers de la poesia comencen per Francisco Brines,que a part d'un gran poeta és per a ella un bon amic, passant per Pablo Neruda, Baudelaire i Rimbaud.
Molts altres escriptors l’han elogiada, com per exemple l'escriptor Josep Piera, que va dir d'ella que és una “gran poetessa jove" i va remarcar que s'havia quedat admirat per les imatges que utilitzava i la desvergonya lírica que emana de la joventut. "És una poesia que arriba. Joves com Àngels Gregori saben el que és la poesia". El seu estil, segons l'expert, és atrevit, valent, modern, amb una gran frescor i ingenuïtat. "És una veu nova i per això hem apostat per ella. És un llibre rodó que conta amb poemes breus, llargs, etcètera. A més, demostra que posseeix diversos registres".
El llibre de les Brandàlies
Aquest llibre és un poemari que està ple de sentiments d'ànsia, nostàlgia i dolor del trànsit de l’adolescencia cap a la maduresa a través de dues geografíes: Barcelona, on ara resideix l’autora pels seus estudis , així com les sensacions que recorda d'Oliva, el poble on ella va nàixer. L’autora a través de la poesia expressa de manera admirable les diferències geogràfiques: la quotidianitat del poble contra l'efervescència i la soledat de la gran ciutat.
La gran majoria dels poemes del llibre contenen un sentiment de pèrdua i de fugacitat del temps. Hi ha un sentir de nostàlgia que embolica a la creadora en moltes ocasions i, a més a més, el llibre ofereix molta biografía d’ella , on clarament es distingeix la veu d'una dona jove.
A molts de nosaltres, i jo la primera, ens ha passat el mateix. Hem anat a un altre poble o ciutat per estudiar o treballar, i també ens hem sentit sols i immersos en un món estressant que no té fre i en el que trobes a faltar el teu poble, la teua família, els amics, les costums i rutines diaries,etc. En el llibre queda plasmat el sentir de part de la joventut que hui en dia es troba en la mateixa situació.
Pel que fa al nom del llibre,El llibre de les Brandàlies, l’autora el va inventar per a designar una mica que no té significat. Per a aquesta poetessa, “el poeta es pot permetre el luxe d'inventar, posar el títol a un llibre encara que no signifique gens, cosa que molts poetes han fet".
*El llibre el vaig elegir a la biblioteca del meu poble, Gandía. Va ser a la setmana literària en valencià que la regidoria de cultura i les diverses biblioteques municipals havien organitzat. Vaig fer una primera ullada i me`l vaig endur de seguida.
Mentre llegia l’obra, va haver dos dels poemes que em van impactar. Aquests plasmaven alguns dels sentiments que jo alguna volta havia tingut , i em sentia reflectida en ells. Són: “Ciutats” i “ Seguiré complint anys”.
CIUTATS
Si dic ciutats,
diré Londres i Berlín, Verona i París,
i dire Gandia i Cannes i Buenos Aires.
diré Nàpols i Budapest, Praga i Istambul,
i diré l´agost a Cadaqués i un octubre a la Toscana.
Si dic ciutats,
diré un amor en cada cantonada,
diré un record que no vol despenjar-se,
diré places i sols en diferents cels
i nits d´estiu que s´escapen pels vidres de la finestra.
Si dic ciutats,
diré els llocs on m´han de buscar
si em perd i coste de trobar.
Si dic ciutats comprendràs que,
Algunes voltes, fugir
també vol dir no voler-se´n anar.
I Italia és una dona.
Seguiré complint anys
Seguiré complint anys
com qui demana una copa
i la pren ben de pressa,
perquè sé que el temps
igual que el gel,
es fondrà aviat.
I si tinc la pell verda
és perquè,
com la fruita collida d’hora
encara estic un poc tendra.
Àngels Gregori va nàixer a Oliva ( La Safor) el 14 de Gener de l’any 1985 i va estudiar Teoria de la Literatura a Barcelona, on també resideix.
Aquesta poeta es va donar a conèixer en el món de la literatura amb Bambolines, llibre que va merèixer el Premi Amadeu Oller, per a joves poetes inèdits l’any 2003. Ha estat inclosa en diverses antologies poètiques, com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) o Joves Poetes Catalans (València, 2004).
Actualment participa en festivals de poesia de diferents territoris, organitza cicles poètics i el Festival de Poesia d’Oliva.
Encara que és una poetessa molt jove, ja ha rebut uns quants premis d’entre els que vull destacar:
- Premi Amadeu Oller, per a joves poetes inèdits l’any 2003 amb l’obra Bambolines.
- El XLV Premi de Poesia Ausiàs March ( 2007) amb l’obra El Llibre de les Brandàlies.
Els seus referents en l'univers de la poesia comencen per Francisco Brines,que a part d'un gran poeta és per a ella un bon amic, passant per Pablo Neruda, Baudelaire i Rimbaud.
Molts altres escriptors l’han elogiada, com per exemple l'escriptor Josep Piera, que va dir d'ella que és una “gran poetessa jove" i va remarcar que s'havia quedat admirat per les imatges que utilitzava i la desvergonya lírica que emana de la joventut. "És una poesia que arriba. Joves com Àngels Gregori saben el que és la poesia". El seu estil, segons l'expert, és atrevit, valent, modern, amb una gran frescor i ingenuïtat. "És una veu nova i per això hem apostat per ella. És un llibre rodó que conta amb poemes breus, llargs, etcètera. A més, demostra que posseeix diversos registres".
El llibre de les Brandàlies
Aquest llibre és un poemari que està ple de sentiments d'ànsia, nostàlgia i dolor del trànsit de l’adolescencia cap a la maduresa a través de dues geografíes: Barcelona, on ara resideix l’autora pels seus estudis , així com les sensacions que recorda d'Oliva, el poble on ella va nàixer. L’autora a través de la poesia expressa de manera admirable les diferències geogràfiques: la quotidianitat del poble contra l'efervescència i la soledat de la gran ciutat.
La gran majoria dels poemes del llibre contenen un sentiment de pèrdua i de fugacitat del temps. Hi ha un sentir de nostàlgia que embolica a la creadora en moltes ocasions i, a més a més, el llibre ofereix molta biografía d’ella , on clarament es distingeix la veu d'una dona jove.
A molts de nosaltres, i jo la primera, ens ha passat el mateix. Hem anat a un altre poble o ciutat per estudiar o treballar, i també ens hem sentit sols i immersos en un món estressant que no té fre i en el que trobes a faltar el teu poble, la teua família, els amics, les costums i rutines diaries,etc. En el llibre queda plasmat el sentir de part de la joventut que hui en dia es troba en la mateixa situació.
Pel que fa al nom del llibre,El llibre de les Brandàlies, l’autora el va inventar per a designar una mica que no té significat. Per a aquesta poetessa, “el poeta es pot permetre el luxe d'inventar, posar el títol a un llibre encara que no signifique gens, cosa que molts poetes han fet".
*El llibre el vaig elegir a la biblioteca del meu poble, Gandía. Va ser a la setmana literària en valencià que la regidoria de cultura i les diverses biblioteques municipals havien organitzat. Vaig fer una primera ullada i me`l vaig endur de seguida.
Mentre llegia l’obra, va haver dos dels poemes que em van impactar. Aquests plasmaven alguns dels sentiments que jo alguna volta havia tingut , i em sentia reflectida en ells. Són: “Ciutats” i “ Seguiré complint anys”.
CIUTATS
Si dic ciutats,
diré Londres i Berlín, Verona i París,
i dire Gandia i Cannes i Buenos Aires.
diré Nàpols i Budapest, Praga i Istambul,
i diré l´agost a Cadaqués i un octubre a la Toscana.
Si dic ciutats,
diré un amor en cada cantonada,
diré un record que no vol despenjar-se,
diré places i sols en diferents cels
i nits d´estiu que s´escapen pels vidres de la finestra.
Si dic ciutats,
diré els llocs on m´han de buscar
si em perd i coste de trobar.
Si dic ciutats comprendràs que,
Algunes voltes, fugir
també vol dir no voler-se´n anar.
I Italia és una dona.
Seguiré complint anys
Seguiré complint anys
com qui demana una copa
i la pren ben de pressa,
perquè sé que el temps
igual que el gel,
es fondrà aviat.
I si tinc la pell verda
és perquè,
com la fruita collida d’hora
encara estic un poc tendra.
HERO (de Zhang Yimou)
Cada volta és més evident que la moda del cine oriental no és una moda breu, sinó un procés d’exportació i aproximació de la cultura i mentalitat oriental a la occidental.
La curiositat que suposa la cinematografia oriental ve donada per la fascinació, la bellesa i el misteri que inspira una cultura tan desconeguda, ja que el espectador occidental no pot entendre moltes voltes el context de les històries o la forma d’actuar dels personatges. Tot açò es contraresta amb les bellíssimes imatges que se’ns mostren, quedant alguns enigmes del argument en un segon pla. A més a més, a poc a poc el públic va interessant-se per la cultura oriental ( geisha, samuràis, bushido..)
Hero, conta la llegenda popular de la creació i unificació de Xina per mig d’una sèrie de lluites d’espases i una romàntica història d’amor a tres bandes. El director utilitza aquest tipus de gènere per captar l’atenció del públic occidental.
La història ens situa en el naixement de Xina com a nació. En aquells moments el país asiàtic no existia com a tal, sent un gran territori ocupat per set regnes: Qin, Han, Zhao, Yan, Wei, Chu i Qi. El primer d’ells, Qin, situat al nord-oest del país i amb Xianyang, a la vorera del riu Groc, com a capital, estava governat pel rei Qin Shi Huang, qui, amb l’ajuda del seu exèrcit ( moldejat amb fang per descansar a Xian, una de les més importants i famoses troballes arqueològiques), comença una expansió territorial que va finalitzar amb la conquesta dels set regnes. Així , el gobern, la llengua i la moneda d’ús quedaren centralitzats.
La història se’ns presenta com una llegenda del emperador Qin Shi Huang. Aquest, viu reclòs al seu palau, davant el temor que tres perillosos guerrers; “ Espasa trencada, Neu i Cel”, volen matar-lo per tornar el antic ordre. L’emperador ofereix una gran recompensa per a qui els guanye, i així tots els caçadors de fortunes s’afanyen per aconseguir el botí. Un dia, un estrany guerrer, “ Sense nom”, es presenta al palau amb les armes dels enemics del rei, i afirma haver-los matat als tres en combat. A partir d’ací sorgeixen diverses versions del que ha ocorregut que conformen l’argument de la pel·lícula.
Com el seu nom indica, Hero, la llegenda de la pel·lícula és comparable als nostres mites més clàssics, se’ns parla d’amor, sacrifici, honor,etc. La perspectiva utilitzada és diferent, ja que els protagonistes tenen més compassió i noblesa en la lluita que els personatges, per exemple de la mitologia grega.
Durant la pel·lícula, no sabem quins personatge són els bons i quins els roins, a més a més que tampoc sabem ben bé el que passa i si el que veiem és cert o inventat.
Les meravelloses baralles amb les espases, que la doten de fantasia i il·lusió, ens recorden altres grans pel·lícules com Tigre y Dragón. En ella, també es dona gran importància a la relació que hi ha entre l’art de l’escriptura i l’art l’espasa.
Els continus canvis de color ( diferents colors a les túniques dels personatges i dels espais), de llum i de moviments, fan que l’espectador quede impressionat i embaucat pel film. A més a més, els canvis de colors de les túniques dels personatges poden estar relacionats amb les diverses versions de l’argument. És a dir, tenen a veure i volen remarcar la idea o causa de cada acció o esdeveniment. ( Roig= passió , verd= esperança, blanc= amor pur, groc = enveja, mentida, blau= sacrifici.)
Pel que fa als actors, cal assenyalar que són actors molt coneguts tant al cine xinès com al nordamericà. “Sense nom” està protagonizat per Jet Li, i “ Espasa trencada i Neu” per Tony Leung i Maggie Cheung. La tercera en discòrdia a la història,Lluna,es interpretada per Zhang Ziyi, un altra actriu oriental molt coneguda.
Com a conclusió, dir que és una pel·lícula diferent a les estem acostumats a veure però fascinant i ben feta. El ritme, tan diferent al de les típiques, ha fet que aquest film done la sensació de ser un poc pesat i llarg.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
